miércoles, 18 de junio de 2008

Dies d'ira

Capítol I: De com vaig passar la nit del presumiblement dolorós divendres, a 1 de juliol de 1547.

El llibre comença amb el protagonista caminant al voltant d’un cadàver. La nit cobria densament Montdrach.
El cadàver estava en una habitació buida, només el cos, la sang i el coltell llançat en un racó; prop del cos un ciri que il·luminava l’espai. Devia ser com més de mitja nit, i el protagonista Jeroni Joan es veia incapaç de pensar, tan sols podia fixar-se en els taulells que hi havien a terra, i això que abans de matar-lo hauria pogut descriure cada punt del cos del cadàver. Era el seu amic d’infància Carles Miquel, fill del notari de la vila.
No sentia cap desesperació ni remordiment. Amb el cantar dels pollastres va tornar a la realitat i va ser quan va prendre consciència de que als seus peus hi havia un cos mort, ple de nafres a causa de l’apunyalament que li havia fet i amb el rostre desfigurat; tot el cos ple de sang. La boca destrossada fent una expressió desgarradora. Va intentar vig absent esbrinar com havia desfigurat el rostre del seu amic, com podia tindre els dents que li sobreeixien de la boca i el llavi superior desplaçat del seu lloc. I fou quan va sentir el desig de perbocar. La febre li va començar a pujar i va sentir un terrible son que el va fer caure a terra, abatut, sentint convulsions d’una arcada, i es va quedar adormit amb el cap en el pit de Carles, no sabia bé quan de temps, però poc a poc va sentir la veu de Nofra, l’esclava, que el cridava per ver on era, perquè el seu pare l’esperava per anar a la missa del diumenge. Jeroni no tenia forces per a parlar, i Nofra no parava de repetir el mateix, fins que vore’l. Això va ser com un cop d’adrenalina per a Jeroni, va alçar-se i va reconèixer que hi havia sigut ell, va baixar i va canviar-se la roba per a parèixer net, innocent a tota la resta d’ulls.

Capítol II: De les tribulacions i els pensaments que m’assetjaren aquell matí; i de la història de l’escuder Martí d’Obregon.

Mentre consagraven l’hòstia del preciós cos de Jesucrist, anava pensant que hauria de fer amb aquell maleït cos que hi havia en sa casa ple de punyalades, però en aquell moment li resultava impossible recordar per què ho havia fet, al igual que es sentia incapacitat per a trobar solució, i varies vegades va perdre la visió de l’altar i la gent, encara es trobava molt atordit.
Es va posar a pensar qui dels qui hi havien en la capilla podia confiar i fer-ho còmplice, però no va trobar a ningú. Al seu costat es trobava el seu germà, al qui van acusar del a mort del seu cosí, Bernat Fenoll, va saber comprar testimonis per a evitar la pena, però no podia confiar en el seu germà ja que no podria entendre un crim com aquell. Al costat esquerre es trobava Carles Roger, que patia el male magnum i tothom sabia que no li quedava molt de vida.
Quan va rebre el cos de Jesucrist, va recordar la sang del notari i no més acabar la missa va eixir de la capella sense dir res a ningú. No es van adonar de que va eixir , ni cap sospitava qualsevol cosa, tenia la temor de que amb la febre poguera confondre la realitat i es ficara a un embolic. Va decidir que aniria a veure de nou al mort, per a saber si de veritat estava mort. Quan va arribar, va torbar a un dels escuders i li va demanar que montara guàrdia a l’escala impedint que pujara ningú. A la porta on es trobava el mort, hi havia un gos del seu pare que va olfatejar la sang i el va espantar. Ningú sabia que Carles havia anat a sa casa i ningú no en sabia res.
Per a sacar el mort de on estava tenia que fer un gran recorregut, per aconseguir enterrar-lo al jardí o a l’hort del palau. Va pensar en fer còmplice al escuder Mateu d’Obregon mentre ell es desfeia del cos. Mateu va infondre’l la idea de l’amor prohibit i el secret. Sabia que la seua vida depenia d’ell, i per això no s’atreviria a dir res; el poder del senyor sobre els criats era tan gran que podia inclòs arravatar-li la vida.
Mateu, el dia de l’òbit de Carles s’alegraria, perquè sempre el vigilava i el va estimar en secret. Va estimar que la idea de fer còmplice a l’escuder, no era tan bona, i va eixir de la habitació i li va dir que podia marxar. Va tancar la porta i començà a donar voltes al voltant del mort. Es va preguntar per què li havia mort, i tot seguit va començar a parlar amb el cadàver. Un dels motius pel qual va matar-lo va ser que, Jeroni Juan, de tan alta noblesa com ell era, fos comparat amb una mala dona. Va ofegar-lo i després d’això va fer-li nafres al coll i als braços.
Després d’una llarga xarrada amb el cadàver, el va deixar i es va anar a dinar, va tancar la porta amb clau després d’acomiadar-se.

Capítol III: De la malaltia o diable que em va prendre.

Jeroni tenia una febre asfixiant que el feia suar com si s’hagués dutxat baix la pluja. Pensava que la malaltia podia fer-li parlar més del compte i va cridar a Nofra, aquesta va tardar en respondre-li . Va dir-li que es trobava malalt, amb molta febre, i volia que Nofra el cuidés. La dona, va dir-li que cridaria al metge per a que el sanés, Jeroni no volia que ningú sabies que ell estava malalt. Els seus pares s’anaren a Roca, a casa dels seus cosins, tardarien tres dies en arribar. La dona es va fer càrrec de Jeroni, i usant els seus poders va aconseguir posar-se amb contacte amb el dimoni que s’apoderà del cos de Jeroni. Nofra sabia que havia fet, sabia que havia matat a Carles i ella no ho diria mai a ningú.
Va començar amb el ritual i va adonar-se de que dins del cos de Jeroni Juan hi habitava un dimoni , que deia que era a l’infern. La dona al escoltar aquestes paraules, va caure a terra i semblava que era morta, però va despertar quan va sentir el calor de la flama que s’havia encès al seu vestit per caure damunt d’un dels ciris. Va despertar i va maleir al dimoni, estava plovent i tronant molt fort.
Al matí següent, la pluja continuava de manera violenta com la nit anterior, Jeroni delirava i parlava, però Nofra no feia cas d’allò que deia. Es va alçar del llit es vestí i es va anar, deixant a Jeroni al llit. Aquest no sabia quan arribarien els seus pares i començà a cridar, amb els crits aparegueren al la cambra Caterineta i Miquel, i els va espantar, volia parlar amb Nofra. La dona va arribar a la cambra i començaren a parlar. Jeroni va dir-li que va matar a Carles perquè ell s’ho va demanar. Volia confessar-se davant de mossèn Jordi. La dona no el va deixar fer això, i el va amamantar com quan era un xiquet, es llançava la llet pel pit i el mamava la llet com sempre ho havia fet.
Jeroni va començar a dir una altra vegada que l’havia matat, que era dalt, mort. De repent es va acordar de sa mare i li pregunta on era. Li va dir que tardarien en arribar per causa de la pluja, i q el seu germà era a la seua cambra tancat com sempre. La dona havia d’anar-se a missa si no mossèn s’estranyarà. Jeroni no la va deixar perquè si ho feia l’acusaria de la mort de Carles i que ara volia matar-li a ell també amb els seus poders. Delirava de nou, i prompte la febre li desapareixeria. Nofra sabia tot el que havia entre Carles i Jeroni.
Jeroni va passar-se tres dies i nits dormint des dels conjurs de la negra, i al tercer dia la pluja deixà de caure i Jeroni va despertar dèbil, veient al seu davant a Nofra. Jeroni no recordava res del que havia ocorregut. Volia veure a Carles i Nofra li va dir q Carles era mort, perquè ell s’ho demanà. Jeroni tenia fam, i començà a menjar, al menjar es va recuperar i es trobava perfectament.

Capítol IV: De la mort de mossèn Jordi del Castillo; i del retorn dels meus parents, i de la meua cosina dona Isabel de la Roca

Al matí que Jeroni va despertar va saber que mossèn Jordi era mort, li havia caigut un llamp al damunt i havia mort socarrat a l’alt del campanar, havia pujat per a desfer-se dels dimonis que portava la tormenta, i tot el mon deia q el llamp que havia fet que mossèn Jordi fora mort fou el llamp que va tronar a mitja nit, després d’aquest no va sonar cap tro més.
Jeroni corroborà tot allò aquella vesprada, va veure el cos cremat de mossèn Jordi i molta gent deia que allò l’havia profetitzat al sermó del dia anterior, pagaríem tots per pecadors . Al soterrament va anar molta gent la qual plorava per la pèrdua de mossèn Jordi. Però aquest no era l’única cosa que preocupava a Jeroni, la seua cosina dona Isabel havia vingut i al segon pis estava el cos sense vida del notari Carles.
El pare de Jeroni, alerta a la justícia perquè aparegué al mig del camí el cos sense vida del notari. Va contactar amb El Roig, el cap dels bandolers i aquest no sabia res de qui podia haver-lo matat ni perquè, però que si sabia alguna cosa o si trobava al culpable el mataria a ell, com si fora a tota una banda. Jeroni va sentir tot això i no va traure cap clarícia perquè no sabien res. Si no s’haguera agafat el fi de setmana i el dilluns haguera ideat alguna cosa com el de deixar el cos en un camí.
A l’hora de sopar, el pare de Jeroni contà tot el que li va dir al seu cosí don Pere Carles, i a la vista de com estaven les coses, va dir que el millor seria anar a Xàtiva per fer les cartes del desposori de dona Isabel. Isabel de la Roca tenia setze anys i estava esperant un fill de Joan, el germà de Jeroni, aixina que hi havia pressa per casar-los per a que semblara que era setmesona. Quan Jeroni acaba de sopar es va dirigir a la cambra on era el mort, abans d’arribar va veure a la seua cosina, la qual es va posar a plorar quan va contar-li q esperava un fill, va abraçar-la i va sentir la necessitat de la carn. Tan ràpid com fou possible va eixir corrent i s’amagà no molt llunys. Des on era, va veure acostar-se al seu germà Carles Roger, al qual la cosina li va contar tot allò amb les mateixes paraules que li les havia contat a Jeroni, Carles, va sentir la mateixa necessitat que el seu germà i tan prompte con acabà la faena es va marxar. Jeroni pensava que si la seua futura cunyada era així mai sabria qui era el verdader pare del xiquet, però no volia pensar en això. Dues setmanes després es va casar amb Joan a València.

Capítol V: De com vaig caure en una mística contemplació i vaig recordar uns episodis de la meua venturosa infantesa.

Al dia següent de la recuperació de Jeroni, va voler dedicar-se tot el dia a pregar a Deu per tot allò que li havia ocorregut el dia anterior, com desfer-se del mort i el encontre con la seua cosina/cunyada. El seu pare, va confiar-li la responsabilitat del cas del notari, El Roig o els oficials de justícia cridarien a Jeroni quan conegueren alguna cosa, el seu pare, li va conferir una tasca pròpia d’un comte, dient-li q sabria que hauria de fer.
Jeroni pregant a la capella, es va quedar adormit i no es va despertar fins l’hora del rosari, quan va despertar,va veure a Mateu en la porta el qual li va dir que venien noves des de Xàtiva, la justícia havia donat l’avís de que una plaga de llagostes s’acostava i no deixava fulla verda. Mateu li va demanar perdó per haver-ho molestat amb una cosa que Jeroni deia que era tan lleugera, però que al carrer estava tot el mon preocupat.
Jeroni s’imaginava llagostes passant damunt del seu palau, que en aquell moment era ell el senyor, perquè la seua família era a Xàtiva replegant les cartes dotals de la cosina. Mateu li va dir que no diria res a ningú i que qualsevol cosa podia confiar-se-la. Jeroni s’imagina que sabia allò del cos mort del notari.
Jeroni es retirà al reclinatori per aquesta vegada pregar sense preocupar-se de cap tema. A la capella quan estava pregant a Deu, li va venir un record de quan tenia deu o dotze anys d’un estiu en el qual Carles li va confessar un gran secret. Va demanar-li que no revelaria aquell secret a ningú i es que Carles tenia poders sobre les serps, anguiles... tot allò que sembla una serp. Deia que ell era mig fill d’un sacre.
Quan era petit aquella bestiola es ficava dins de la cambra on ell era i mamava del pit de la seua mare, la bestiola li ficava la cua a la boca per a no plorar i així es com d’alguna manera li va amamantar a ell també. Li va dir que en qualsevol moment se’l demostraria tot allò q deia i va demostrar-se’l, començà a xiular i van eixir per tot arreu serps, anguiles, sap, tortugues... totes aquelles besties el reverenciaven, i no ocorria res perquè ell era allà.
Jeroni li va dir a Carles que el tenia poder sobre els alacrans, ell es llitava a terra i aquestos podien passar damunt ell sense fer-li qualsevol cosa i allò que deia se’l va mostrar un matí dalt de la montanya. Carles quan va veure allò va dir-li q mai havia desconfiat de la seua paraula. Jeroni s’adonà de que aquell record a la capella mentres pregava , pensà que tindria alguna raó tot i que aquell dia pregava per saber com desfer-se del cadàver , i li havien dit allò de la plaga de llagostes.

Capítol VI: Breu descripció i sumària de la primera nit dels amors meus i d’aquell ben estimat amic.


Jeroni conta la primera nit que va passar amb el seu amat, el seu millor amic, Carles. Aquella nit tot va començar perquè Jeroni tenia els peus freds, era una nit serena i clara, desprès de passar l’hivern.
Aquella nit fou una nit que l’amor es manifestà, l’amor de dos amants i amics. Un amor prohibit i secret. Quan arribava l’alba i desprès d’aquella nit, Jeroni caigué dormit com mai havia dormit.

Capítol VII: De com vaig imaginar sis possibilitats distintes per desfer-me del cadàver.

El dia que li van anunciar que s’acostava la plaga de llagostes, pensava com podia desfer-se del cadàver del notari. Jeroni havia vist créixer al notari i havia amat cada part del seu cos. Allà a la cambra on estava mort era on moltes vegades es trobaven i on va morir. Va pensar unes sis maneres de desfer-se del cos, una era la de soterrar el cos al jardí, però per aconseguir-lo havien una sèrie d’inconvenients.
La segona de les idees era la de llançar el cos al riu. Un altra idea fou la de anar cremant el cos a poc a poc, però aquesta era la q majors inconvenients presentava, com la olor que faria el cos cremat, si algú el veia cremant una cama o un braç...
la quarta idea consistia en deixar el cos al mig del camí, però va recordar el que ca dir El Roig i a més a més, ja havien registrat tots els camins. La quinta idea fou la de tirar el cos a un tonell de vi, com feien amb les cabres per fer-lo envellir. La pregunta era si al anar menjant-se el cos deixaria alguna resta del cos... i no i va agradar esta idea com les altres.
L’última idea venia amb l’aprofitament de la plaga, va pensar en deixar el cos a la teulada i deixar que les llagostes se’l mengessin a poc a poc. Havia de deixar-lo ben assegurat per a que no queies cap os al pati. Aquesta idea li va agradar, i va fer uns dibuixos de com devia assegurar-lo penjat a l’arbre. No pensà en el voltors i corbs que feien cercles al voltant dels cadàvers.
Va pensar que aquesta última idea era la millor, perquè amb el rebombori de la plaga no s’adonarien d’allò.

Capítol VIII: D’una estranya visita que vaig rebre, i del billet que el Roig en féu arribar.

A la vila hi havia massa rumors de que alguna cosa estranya anava a passar, deien que la plaga de llagostes l’havia profetitzat mossèn Jordi abans de morir socarrat, a més, cap a palau va dir ninguna cosa sobre la malaltia q va patir Jeroni, pensà que va ser Nofra qui va amenaçar a tothom i no havien dit res.
Aquell matí va rebre una visita, un homenet amb la seua dona, que deia que era un desterrat de Egipte Menor, i que volia fer un negoci . Jeroni era inexpert, un home amb més destresa política no l’hauria deixat acabar de parlar. El negoci era pagar-li el viatge de retorn a Egipte, perquè per tot el regne, sabien de la bondat del seu pare i els seus fills. L’home començà a contar-li la història de la seua vida i com van arribar allà, havien viscut a Barcelona i allà van aprendre la llengua.
L’home el qual els cuidava, va morir per unes males febres i els va deixar rics, van agafar un vaixell de retorn a Alexandria i pel camí, els van assaltar i van caure a prop d’Alacant. Li va proposar un negoci, ell iva a trobar d’un tresor, i que devia deixar-les primer robes i perles del tresor del palau, allò ho sabia perquè l’avi de la dona s’ho va dir en un somni. El fantasma de l’avi vagava perquè no havia travessat la porta del més allà, i necessitava l’ajuda d’ells per aconseguir-lo i a canvi les diria el lloc on es trobava el tresor. La dona va llegir la mà de Jeroni, va esbrinar coses del seu passat i li va dir que prompte enriquiria.
Al escoltar tot allò, Jeroni va demanar-los que tornaran a la nit, que els ajudaria, i aquestos van demanar-li allò que va prometre, l’anell i les robes. L’anell era del notari, si tot eixia mal, podia acusar-los de matar al notari. Si eixia bé, s’enriquiria. Van quedar per que a la nit, quan arribaren a la casa, Jeroni els donaria allò que va prometre, l’anell i la roba. Marianna va dir que l’anell no l’agradaria al seu avi i que preferia monedes d’or, allò va fer pensar a Jeroni que eren uns estafadors.
A la nit a l’hora i veu acordada va arribar un home amb una carta del Roig, la carta deia que havien trobat el cos del notari a una sèquia penjat que li faltava el cap que no l’havien trobat encara i que sabien que era ell perquè no coneixien cap altre que faltés a casa. Deia que l’havia matat el Reiet un bandoler morisc.
Aquella nit no tornà a sonar la porta i no sabia si Ricard i Marianna havien anat, però el que sabia es que tenia un cos que presentar com el del seu notari.


Capítol IX: De com se’m presentà un àngel del Senyor.

El matí de l’arribada dels bohemis, a Jeroni li va ocórrer una cosa que mai oblidaria, aquell matí va aparèixer-li un àngel, un àngel molt bonic amb unes grans ales de color argent, era un home i la seua figura era més fina que la de una dona. Jeroni pensà que allò era un somni, però no, estava ben despert, i també va pensar que era begut, però tampoc.
Aquella màgica aparició tan bella va dir-li que venia en nombre de Déu. Jeroni es trobava a la cambra on estava el cos del notari, després de l’aparició de l’àngel el cos semblava totalment distint, encara i tot més bonic.


Capítol X: De com el Roig em va lliurar el cos del pseudo-notari.

Jeroni va rebre la visita del justícia i l’alfaquí de Vilanova, li van dir que volien parlar amb ell, el moriscos de Vilanova volien profanar la tomba de mossèn Jordi i agafar la imatge de Jesucrist. La idea amb la que anaven era la de demanar-li que si homes d’ell podien vigilar la porta de la capella, per tal de que allò no ocorregués. Van pagar-li per tal de que aquells guàrdies estigueren allà i aquells diners se’ls donaria al seu pare no més arribar fent-li saber allò.
Jeroni es va retirar a l’oratori i allà aparegué Mateu dient-li que havien arribat noves des de Xàtiva, el seu pare tardaria més dies en arribar, havien resolt molts negocis i s’anaven a València, tardaria en arribar uns dies més. Això va pensar que era millor així podia desfer-se del cos més fàcilment.
El Roig va arribar i li va dir a Jeroni que si feia el favor de veure el cos que dies abans havia trobat al mig del camí, Jeroni sabent que aquell cos no era el del notari, va donar-li sepultura com si del notari es tractés, així amb els seus vassalls tindria mig conflicte resolt per al cos que era a la cambra del segon pis i que era el vertader notari. Jeroni va donar-li unes monedes d’or per tot aquell esforç realitzat al Roig i als seus vassalls els va dir que no deien res al seu pare perquè podria causar-li la mort.


Capítol XI: De com vaig posar en obra l’angèlica revelació i de la vinguda de la plaga de llagosta.


Van soterrar aquell cos amb les mateixes cerimònies com si es tractés del notari i en tres dies no va ocórrer res d’especial. En aquells tres dies Jeroni no havia menjat cap cosa sòlida perquè es preparava per a engolir el cos del seu amic. Allò va fer que la gent el veiés com un dejuni per totes aquelles desgràcies que havien ocorregut.
Aquella nit estava disposat a menjar-se el mort, tenia tanta gana que l’estómac li feia mal, però des de l’arribada de l’àngel no havia pujat al pis on era el cos, i no sabia en quin estat se’l trobaria. Se’l va trobar en perfecte estat, i pensà que podia estar viu i tot, així que va cridar el seu nom per assegurar-se de que era mort.
Va començar a menjar-se’l per la mà i amb el primer mos va descobrir que feia sabor a pa i a poc a poc començà a menjar-se’l sense cap angunia. L’única pena que li va donar de menjar-se’l fou que si li acabés tan ràpid perquè deia que semblava un banquet. L’únic problema foren els ossos més grans que no podia menjar-se’ls i no sabia que fer amb ells.
La plaga començava a arribar a poc a poc. Però aquella vesprada havien moltes llagostes, tantes que tapaven el sol. Si algú es posava a contar-les mai hauria acabat. Allà on es posava la plaga que era verd, al anar-se d’aquell lloc desapareixia la verdor quedant al descobert la terra. L’única cosa q podien fer era resar.
Jeroni va anar a veure al seu germà don Carles, no sabia res d’ell des que havia començat la plaga, i pensava que podia trobar-se molt malament per algun male magnum dels que patia. Quan va anar, es va presentar davant la seua cambra i el va cridar, a la primera no va contestar, però a la segona si. Va aparèixer davant d’ell i començà a parlar amb Jeroni lentament, d’alguna manera va tranquil·litzar a Jeroni perquè la plaga no atacava als homes i li va dir que prompte s’anirien buscant la mar, però que no deixarien cap fulla verda.
La resposta del germà el va sorprendre perquè esperava trobar-se’l emporeguit. Després de parlar amb Carles es va baixar i va escoltar a Nofra i a un donzella parlar en la seua llengua i encuriosit va abocar per saber que era allò. Quan va entrar per descobrir que feien, li van dir que estaven pregant perquè s’anés la plaga. Jeroni va dir-li a la donzella que s’anés que volia parlar amb Nofra, va demanar-li ajuda per desfer-se dels ossos del notari.
Ella no podia fer desaparèixer les coses al seu plaer, no era una bruixa, però li va dir que pensaria en alguna manera de desfer-se dels ossos.


Capítol XII: De la resolució i darrera jornada d’aquells dies de juliol.

Aquell matí van anar a veure a Jeroni, el justícia i el jurat de Montdrach i li van dir que havien acordat en consell sacar el processó el cos de mossèn Jordi per els quatre comtats del regne per així espantar la plaga. Jeroni no podia fer res, no més va acceptar allò de sacar el cos carbonitzat en processó per espantar la plaga, perquè ell més que ningú volia que allò acabés. Van demanar que tan prompte com fora possible li deien l’hora de la missa i de la processó.
Jeroni va escriure una lletra al seu pare contant-li totes les mesures que havia tomat, sense ometre cap detall i demanar-li que vingués tan prompte com fora possible. Mentre escrivia la lletra aparegué Nofra dient-li que sabia com desfer-se del ossos i si podia tocar-los. Va dir-li que volia veure’ls perquè volia saber si pesaven molt per carregar-los i emportar-se’ls al damunt, ella ja no tenia la força que tenia abans.
Aprofitaria la processó per endur-se’ls. Quan passés per el femer de la Font Negra, tiraria allà els ossos, al munt d’ossos d’animals que havien allà.
El recto de la Roca havia arribat i volia fer la missa i començar amb la processó perquè era quasi migdia i amb la calor el passarien molt malament si havien de passar pels quatre comtats de l’estat. Les campanes començaren a sonar i les llagostes no van caure al damunt de les persones o dels terrats mentre va durar la missa. El cos del mossèn Jordi el van trobar bastant bé. Estava carbonitzat i ni s’havia unflat ni res.
Jeroni va vestir-se amb les seus millors robes, i va dir-li a Nofra que confiava en ella. Va anar a l’església i es va assentar a la cadira del comte i Déu va sentir-lo una altra vegada al seu cos. Va veure per primera vegada la cara i les mans de mossèn que havien estat tapades per la transformació de la carn. Va se una missa cantada com les que es feien per a aquelles pregaries. Una vegada acabada comença la processó.
Primer anava la creu de plata, després el xiquets i xiquetes de curta edat, darrere els frares cartoixans que anaven cantant el miserere. Els escuders de Jeroni anaven darrere dels frares i altres homes de la casa portaven les andes de plata on descansava mossèn Jordi amb el cordó d’or que li va regalar. A continuació Nofra i Jeroni. Darrere mossèn Francesc i els últims la justícia i jurats.
Quan van arribar al primer comtat va fer l’exorcisme Contra lacustas, alhora que cantaven el Miserere. Les llagostes començaren a volar i fer un soroll que mai havien escoltat. Els mossens fugiren espantats i Jeroni intentant ajudar a Nofra amb el coixí que portava van quedar atrapats pels animals. Quan van expulsar-lo es va glopejar amb una roca i va perdre la consciencia i el van reanimar amb aigua beneïda.
Jeroni recordarà sempre com les llagostes enlairaren el cos de mossèn Jordi i el de Nofra i se’ls emportaren als dos, i va veure la ma de Déu en aquella cola de llagostes que volaven emportant-se els dos. Mai més van saber del cos de mossèn Jordi i el de Nofra, els ossos van ser descoberts al monestir de Trànsit-de-Crist. Els ossos els van identificar amb els ossos de mossèn Jordi perquè cap imaginava que la plaga portava els ossos del notari.
Jeroni pensà que el millor lloc on podien anar a parar els ossos del seu amic era allà al monestir on estaven ara, encara que tot el món pensés que eren els ossos de mossèn Jordi. I no aquell barranc on es llançaven els muls morts.
Cansat de vagar per Itàlia, va assabentar-se de que el Papa Pau V havia concedit la beatificació de mossèn Jordi a instàncies del ser senyor nebot Joan, fill del seu germà.
Per això va decidir retornar a les seues terres, per veure l’elevació dels ossos del seu amic a l’altar, però quan va arribar va veure ja els ossos en una caixa de plata i cristall que donà el seu nebot .
L’únic que li quedava ara a Jeroni era esperar la mort, que no arribaria massa tard.

jueves, 28 de febrero de 2008

He triat aquesta foto perque penso que es un bo refleix de com es sentia la protagonista a la pressó.

Potser a setembre.
El llibre comença amb la protagonista contant-nos la seva història.
Tot començà amb una xifra: tres milions, xifra que condicionà la vida de la xica, que pensa que tota la seva mala sort li ven d’aquests diners, els quals va aconseguir venen la casa dels seus pares a causa de la seva mort i compartint les ganancias amb el seu germà Ramon.

Va ser en la boda d’uns amics comuns, cuan Ferran i Xavi (amics de “Mineta”, la protagonista) li van propasar un negoci, i ho van fer amb tanta vehemencia que en un tres i no res va quedar convençuda de que era bona idea, i va pensar que aquell era el cop de sort que necesitava en la seua vida. Si en Joan, el millor amic seu, haguera estat present en la seva vida en aqueix moment, li hauria dit que no era bona idea, pero amb aquest amic perdut perque va que tenir que traslladar-se de lloc per a treballar, va caure i va posar el milió i mitg que calia per posar-lo en martxa.

El negoci consistia en l’importació i l’exportació de tot tipus d’objectes amb el Japó, i vent que ella tenia que fer de contable i no disposava de material per a fer-ho, es va comprar un equip informàtic i va apuntarse a clases, i va ser quan va apareixer Carlos Gustavo en la seva vida, el profesor d’informatica temporal.
Van intimar la seva amistat fins al punt d’aconseguir una petita relació, que, va acabar amb la desaparició misteriosa d’ell, al poc de temps, justament, quan el negoci va fracasar i va perdre tots els diners.

Al poc de temps la va cridar el seu germà, que misteriosament anaven a pasar un cap de setmana amb ella, cosa que li va extranyar molt, ja que tan sols veia a la seva familia en ocasions especials (nadal, setmana santa…etc) perque vivien a Alcoi. Aixi doncs es va posar a repasar mentalment tot el que hauria de fer per als seus convidats, i va caure en la bicicleta que se l’havia deixada a Xavi, i un poc nerviosa va trucar a sa casa. Va despenjar el telèfon Ferran i li va demanar el que volia, i aquest encantat, li va dir que enseguida se la portava a casa. Quan va apareixer no portava la bicicleta, perque no sabia on estava, ja que Xavi estava de viatje, i, aprofitant la visita, Ferran li va demanar a Mineta que si podia pasar uns quanta dies en la seva casa, ja que en la seva començaven les obres, i ella va a accedir, peró passat el cap de setmana, ja que venia la seva familia.

I així va arribar el dia en el quan arribaren el seu germà, els seus nebots i la seva cunyada. Van començar una conversació una mica estranya, i poc a poc, el seu germà va demanarli diners, els tres milions. Mineta es va armar de valor i li va dir a tots dos que no hi havien diners, i, patint per la reacció del seu germà, ja que mai havia tingut bona relació amb Xavi i Ferran, va contar com va perdre els diners.

El seu germà se enfadà amb ella i es van anar tots seguits sin donar-li cap explicació.

Tras el cap de setmana, Ferran va instalar-se en casa de Mineta, peró no van coincidir massa, ja que tenien els horaris canviats, ell treballaba per la nit, i ella per el dia, i a mes no solia menjar en casa.
Mineta estava preocupada perque ja havien passat dos mesos desde la seva instal·lació, i no pensava que les obres pogueren durar tant de temps, així doncs es va propasar localitzarlo quan le fora possible.

Al dia següent van trucar a la porta i, Mineta va pensar que era la seva veïna Lluïsa, per l’insistència que van tindre al trucar. Abans de obrir la porta va mirar-se al espill amb la intenció de mitjorar el seu aspecto, ja que la nit anterior se li havia oblidat llevar-se el rimel i tenia els pels despentinats. Quan va obrir la porta van entrar tres homes a sa casa sin donar explicacions i la van acorralar, com fan en les pel·lícules i li van ensenyar la identificació de pol·licía amb l’ordre de registre de sa casa.

Van trobar la botella de conyac que va traure Ferran quan va vindre i amb l’aspecte que presentava la xica van pensar que “havia empinat el colze”, a mès també van encontrar les cendres del porro que s’havia fumat la nit anterior, que cassualment havia encontrat ordenant l’habitaciò de Ferran.

La pol·licia no parava de fer-li preguntes, de les quals al principi no es sentia capaç de respondre, i, per a quan es va decidir a contar la veritat no van creure-la ni una sola palabra.

Finalment van trobar dins de la cisterna del wàter més dun quilo de cocaïna.

Van traslladar a Mineta a la pressó de Picassent, a la cel·la 202 en València.

Alli va fer tres amiges, Dolors, Suni i Marta.

Dolors era la seva companya de cel·la, que estava en pressó per intent d’homicidi contra la seva sogra.

Suni no era la primera vegada que hi era alli a la pressó, i Marta es una ionqui en tractament de desentoxicació, que tan sols te vint anys.

Mineta mentre estava a pressó va escoltar moltes vegades la historia de Dolors, i feien activitats per a una festa en setembre, data, en que Mineta no esperava estar en pressó.

La xica va cridar a Conxa, la seva millor amiga, que ademés, tenia les claus de sa casa i li va demanar que per favor, li traguera una mica de ropa d’estiu, ja que dins la pressó hi havia un calor insoportable, també va demanar-li uns quanta objectes per la higiene personal, ropa que tenia sense enstrenar per a les seves amigues i que revisara la cinta del contestador automàtic.

Quan va arribar Conxa a la pressó li va dir molt seriosament que no havia pogut sacar els diners que li va demanar perque la seva targeta de crèdit estava sense saldo, en numeros rojos, i que, sabent que aixó era imposible perque ella havia estat en pressó, va a anar al banc i va parlar amb un amic seu i li va contar el que passava, i sense el seu consentiment van anular la targeta. Axí doncs si ja tenia pocs diners, ara no tenia res de res, i a poc a poc, va quedar sumida en un estat de depressió, el jutge li demanava tres milions, una altra vegada la maleida xifra. Conxa li va demanar que fera memòria, quin més poguera saber el numero de la targeta. Voro, el seu jefe del trevall, també va prestar-li ajuda, fins i tot li va asegurar que quan isquera de la pressó, tindria el seu poste de trevall, cosa, de la que desconfiava totalment Mineta.

Axí van pasar un parell de dies, fins que va rebre la visita dels seus advocats Miquel i Teresa, que tenien que tratar de coses urgents que havien descobert.

A la cinta del contestador havien tres missatges de Ferran, no deien res important, tan sols l’últim pareixia una miqueta preocupant pel tono de veu que usaba Ferran.
També van dir-li que el que deia Voro era veritat i la va tranquil·litzar una mica, i també van propasar-li que tramitara una denuncia sobre el tema de la targeta de crèdit, pero va insistir en que ho deixaren correr. Així van terminar la conversa i Mineta s’anà a la seva cel·la, i es desplomà sobre la cama i pensant va recordar estava usant la seva targeta: Carlos Gustavo.

Havien quedat una tarde per anar al cinema, i, al terminar, Mineta li va invitar a cenar una pizza, que va costar que aceptara perque ell estava en una situació economica comprometida, així que abans de anar a la pizzeria van passar pel cager automàtic, i Carlos Gustavo no es va separar ni un instant del seu costat. Aquella nit va deixar-se llevar per la seva passio i van terminar gitant-se.
Xavi, despres l’havia avisada de que aquest tio no era legal i que anava dient cosses roïnes de la seva relació, i al dia següent va li cridar i van quedar a una cita que mai aparegué.
Ara no volia saber res d’ell, no volia volver a parlar d’ell, no volia res que tinguera a vore amb ell.

Pocs dies despres, van cridar a Mineta perque l’havien citada a un “cara a cara” amb Ferran, que finalment, acabá en la mateixa pressó, i va començar a explicar-li:

- Xavi i jo estaven metits en un negoci de drogues, necesitabem els diners i pensavem fer-ho fins tindre una mica per a viure, peró les coses es van descontrolar, i el mon de la droga no es tan facil deixar-ho. Xavi, en quant va notar que els peixos gordos de la droga el seguien va fugir, i jo, justament quan mes ofegat estava vaig rebre la teva cridada i vaig pensar que en la teva casa seria mes improvable que em trobaren. Encara no sé com vaig poder escondre en la teva cisterna la cocaïna i com he pogut involucrarte a tu, la mijor persona de ma vida, peró has de intentar entendre-ho, no va ser gens fácil, a més, volía compensarte pel fracàs del negoci, volia recuperar els tres milions teus.

La protagonista es mostrava freda, anava avançant el temps i no podia remediar el fet de estar cada dia mes trista i deprimida.

Les seves amigues se van adonar compte i van intentar animar-la sin éxit.

Una nit, quan anava al menjador a dinar, va rebre la noticia de que Dolors va sufrir un lleu accident. S’havia fet xafat el dit amb la porta, i, va començar a contar un somni premonitori que va tindre la nit anterior. Era un somni angustiós, i estava molt segura que tenia que vore amb el seu petit accident. Van avisar a Margarida, una xica que feia tarot, i Dolors va contarle dit somni. Mineta ja havia escoltat prou, es va anar a la seva cel·la, ja quasi era l’hora de “xapar”.

En pocs segons va ocórrer l’accident. S’escoltà un grit a terrador, i, seguit Suni eixint la seva cel·la amb la cara tapada amb les seves mans, de seguida, es va levantar i va anar cap alli. Es va quedar clavada, al vore a Marta, en aquella posició, amb les arracades i amb el vestit que li havia regalat, amb aqueixa expressió de cera en la seva cara, deixant al descobert la seva desdentada dentadura que sempre anava amagant amb el dors de la mà, i la sangre per al seu voltant.

Als dies següents no va tindre ànims per a res, tan sols se li venia a la ment la frase: Marta morta, Marta morta, Marta morta, com si una pel·licula de terror es tractara.

Suni va acabar en l’infermeria un parell de dies, i ella també, a pesar de no saber bé que li pasava.

En tota l’estança no havia rebut visita de la seva familia, tan sols una cridada del seu germà Ramon, amb el qual no es va mostrar molt afectiva, peró li va agradar de totes maneres.

Mineta seguia en el seu estat de depressió, es va plantejar que tots mentien, tots aquells que deien que l’estimaven, tots, les seves companyes, el mon sencer, absolutament thotom, fins a tal punt que va plantejar-se si ella també era una mentidera.

El 20 d’agost, despres de menjar van cridar el seu nom per megafonia, cosa que li produí una estranya sensació a l’estomac (sempre que el feien).
Aquesta vegada va anar al despatx del director de la pressó, que, mirant-la als ulls va dir-li que era llibre, que havien pagat la seva fiança.
Mineta sense entendre res, va preguntar si l’havien rebaixat la condena i aquest li respongué que no, l’havien pagat completament i que l’estaven esperant fora.

Van suspendre totes les activitats per a eixir a despedir-la. Li van caure un parell de llàgrimes al despedirse de Suni i Dolors.

En eixir va vore en Joan, cosa que li va sorprende massa, era ell qui havia pagat la fiança. L’única persona que li deia pel seu nom: Roser, i va ser quan va prener la decisió de ser d’ara endavant ella mateixa, ni Pometa, ni Mineta, tot aixó havia mort, ara era Roser.



Opinió personal.

M’agradat bastant el llibre, m’ha fet reflexionar sobre els conceptes d’amics, de com has de anar amb compte, en qui confies i deixes de fer-ho, de com s’aprofiten sempre de tu els mas dèbils sin dret ningú.

També m’ha impactat molt el fet de que el personaje de Marta es suicidara amb les pertenències que Roser li havia regalat, i el fet, de que persones tan bones, o no con tan malas intencions (pel que conta de Dolors, Suni i Marta) poden acavar ficades a pressó, sense res mes a la seva vida.

Crec que la vida passa masa a presa, i que has de ser fred i calculador amb el que fas, es una petita angoixa que m’ha deixat aquest llibre.

domingo, 9 de diciembre de 2007


Aqui pose aquest dibuix que tant m'ha costat fer del Tirant lo Blanc

Resumen de Tirant lo Blanc

Aqui deixe el meu treball:

I Tirant s’enamora de Carmesina.

Tirant arriba a l’illa de Sicília, mentre el Rei es trobava reunit amb el seu consell, Tirant s’enrecordà de l’Emperador de Constantinoble i de la carta que li havia enviat, que deia el següent:

Jo, Federic, Emperador de L’Imperi grec, et salude i reverencie, Rei de l’illa de Sicília.

Fidel al pacte dels nostres avantpassats et comunique que el Soldà moro, aliat amb el Gran Turc, ha envaït el meu imperi amb un gran exèrcit. Hem perdut moltes ciutats i pobles i jo, ja vell, no puc combatre, amés el meu fill major, el més gran que tenia en aquest mon, ha mort en combate assassinat pels seus mateixos homes.

Tots sabem que tens un poderós caballer anomenat Tirant lo Blanc, cavaller de l’ordre de Sant Jordi, que es conegut per les seves valeroses gestes que enalteixen la dignitat militar.
Per aixó et demane que vinga a servir-me i jo li donaré tot el que voldrà.

Així doncs Tirant, anà a servir-le complagut. Quan va arrivar, tras les reverències corresponents, va aceptar el bastó de capitania.

L’Emperador portà a Tirant a sa casa i aquest va voler fer reverència a la senyora Emperadriu i la senyora Infanta, i així es va fer. Tirant va entrar en la cambra on es trobaben les dones y quan va demanar la torxa i s’il·luminà la cambra s’acostà al llit de la Infanta i li besà la mà. Després obrí les finestres i va contemplar la gran bellesa de L’Infanta Carmesina, que a causa del calor estava mig descorada i mostrava els seus pits. I així s’enamorà de la bellesa de la princesa Carmesina.


II La declaració amorosa de Tirant.

Al cap de quinze dies de la vinguda de Tirant, es carregaren les naus de provisions, soldats, etc per a combatre.

Tirant preguntava cada día per la princesa, i tan gran era el que sentia per ella que cuan es trobava davant seva, no satrevia a dir-li res del que sentia.

La princesa va demanar que si Tirant tenia gust, s’acostara a l’hora del migdia amb poca gent. Va cridar a Diafebus i tots dos van anar al castell, i com sempre, Tirant va voler ferli una reverencia a la princesa, però aquesta no es va deixar. Van estar una larga estona xarrant, i la princesa li va donar un consell per a conservar sempre en qualsevol moment del combat la seva vida.
Aquella nit Tirant va pensar molt en les coses que li havia dit la princesa.

Al matí següent, Tirant se va encontrar amb l’Emperador en la església i li va dir que ja estaven llistes les galeres per a partir a Xipre, i així doncs, Tirant s’anà cap al port i ordonà que partiren les galeres.

La princesa s’adonà de que Tirant s’anava, va cridar a Diafebus i li va dir que anara després de dinar a palau per a parlar amb ell.
Tirant en saber-ho, va comprar un espill, el més bonic.

Una vegada estan tot dos sols en la cambra de la princesa, aquesta va voler saber quin mal atormentava a Tirant, i tras insistir massa, Tirant acabà per
dir-li:

“-Senyora, la imatge que hi veuràs em pot donar la mort o la vida. Mana-li que tinga pietat de mi”.

La mare de la princesa va advertirle a aquesta que no era bona idea que es deixara portar pel camí de la passió, que ella era una princesa i no devía estar amb un cavaller.

III El setge de la ciutat.

Tirant, Diafebus i la Princesa estaven amb totes les doncelles en l’hort de palau, quan va vindre l’Emperador i reuniren al consell.

Hi havia vingut un home per manament del Gran Conestable a dir-los que molts homes de a peu s’instal·laren en mig d’una praderia, amagats gràcies a les hebes, i com el duc de Macedònia, es poc entés, anà amb soldats a pesar de las advertències dels qui si sabíen. Així es va dirixir amb els seus soldats al riu i va manar que el creuaren tots, l’aigua arrivaba fins les cingles del cavall, cosa que si el Duc hagués manat que el creuaren un poc mes arriva, no hauria pasta.
Es van batre en batalla amb els moros i veient que no vencíen, qui va poder, va fugir amb el Duc de Macedónia.

Així l’Emperador mana a Tirant que anara allà per ajudar.

Dues persones van aconsejar a l’Emperador que manara les seves filles a Hongria, cosa que quan va sentir Tirant le provocà molt mal.
L’Emperador va parlar amb Carmesina per a vore que le semblava la idea, i aquesta li va dir que estimava mes morir a prop d’ell.

Al cap d’uns poquets dies Tirant va manar partir als soldats. Avans d’anarse va vore la Princesa i va demanar-li la que si podía donar-li la seva camisa que ell matex quitaria amb les seves mans, però la Princesa va dir que no gossaría Tirant tocar on mai ningú a tocat, així que es va quitar ella mateixa la camisa i se la donà a Tirant, amb molts petons, per a que es posara content.

Finalment van partir amb tots els grans senyors.

IV L’alliberament de la ciutat.

Van muntar el campament en un bell prat. A la nit va manar van fer guardia tots els seus homes y dos mil més fins a mitjanit que es rel·levaba la guardia.

Quan en la ciutat s’assabentaren que arribaren reforços es van possar molt contents i van obrir les portes de la fortalesa.

Van donar-li la noticia al Gran Turc, que pensava que no podia ser posible perque l’Emperador tenia aquells tristos soldats que van fugir l’altre dia.
Volíen agafar a l’Emperador i llevar-lo a pressó, a la seva filla Carmesina fer-la cuinera de tota la host. Tras una estona van convencre de que enviara uns cuants soldats a espiar el campament de Tirant.

Tirant va fer el mateix i van escodrinyar tot el territori que tenia el Gran Turc. Quan Tirant va regresar va vore quatre espies turcs i va dir que qui volia anar per ells que el rencompensaria. Aixi van anar uns cuants soldats i s’amagaren entre els arbres on era próxima una font d’aigua, quan els moros s’acercaren per a beure aigua estos tranquil·lament van deixar que ompliren la seva panxa, així ells correrien menys. En cuant van acabar de beure aigua van eixir els cristians i atraparen tres, i en veure que un no podien capturar-lo, li dispararen amb una ballesta i li feriren el costat, li tallaren el cap i el van posar en la punta d’una llança i els portaren a la ciutat.

Aquella nit Tirant va manar a tota la gent al campament moro i els van atacar, van aprofitar que quasi tots estaven dormint perque la majoria no anava armat. Van fer un amasacre. El Gran Turc al vore que no podia va decidir fugir amb uns cuants i l’exercit de Tirant els perseguia matant tots els que podien i tan sols s’escaparen aquells que es dirigiren cap a la muntanya, els dels plans tot foren morts o ferits.

V La deliberació del Consell dels moros.


Quan els moros s’assabentaren que els faltaven molts homes, entre prisioners i mors reuniren el seu consell per a vore com acabaven amb Tirant. Van decidir que seria el rei d’Egipte qui el matàs. S’armaria com un cristià i aniria al campament de Tirant i enviarien un pregoner. Quan va arribar el pregoner van acceptar el seu misatge.

Van rebre al rei d’Egipte a la vora del riu, Tirant portava la camisa de la seva estimada i el rei una rica sobrevesta tota d’or i perles.

Xarrant el rei d’Egipte li conta a Tirant que destja la seva mort i el fa saber que amb les seves propies mans li donarà mort amarga i Tirant el tallà perque no volia discutir amb ell. El rei d’Egipte li retà a un combat, i despres de dir-li com es faria es va a redactar una carta.
El Soldà tenia un servidor que havia nascut a Xipre que havia sigut prisioner dels moros. Aquest servidor en fer-se major decidí tornar-se cristià.
Va acecar-se al ponto on van ferir el seu cavall i va explicar que volia fer-se cristià, asique el van baptitzar com Ciprés de Paternó, que mantenia informats del que pasava al campament moro, i en el campament moro mantenia informat al rei del que pasava al campament cristià.

VI El desafiament del rei d’Egipte.

El rei d’Egipte li va manar una carta a Tirant que deia:

T’he vist portar sobre les armes un hàbit de doncella, i segons el que dius semblas enamorat d’ella. Vaig prometre a la meva senyora que em desafiaria en combat amb algú cristià important, per aixó, et desafie a tu. Jure matarte.


Després d’escoltar l’opinió del consell, Tirant va redactar la seva resposta:

Per poder cumplir la teva promesa em desafies a una batalla, i a més em dius que la donzella de qui estic enamorat es menys bella i virtuosa que la vostra.

Et diré que tot el mon sap que la donzella de la que sóc servidor no té una igual, que el seu llinatge, gàcia i saber es troba per damunt d’altra. Tots sabem que tu ets amb la filla del Gran Turc, i jo la de l’Emperador. La teva és mora, la meva cristiana.

Jures matarme, però jo vaig prometre a la meva Princesa que guanyaria cuatre batalles, i que en la cinquena faria presoner un rei i el duiria davant sa majestat.

Per aixó, accepte el teu desafiament.



VII La gran batalla.


Tirant va partir amb la Princesa, l’Emperador i les donzelles, també vingueren els reforços manats pel rei de Sicília.

Tirant li va manar a Diafebus que es quedàs darrere d’un penyal que hi havia a una llegua del campament i que no es moguera d’alli, fins i tot si ell moria.

Tirant va col·locar els seus homes i van esperar a que vingueren els moros.
Tots van col·locar les seves esquàdres i quan van estar a punt, els moros dispararen una bombardà que no ferí a ningú.
Van fer una estrategia i els turcs pensaren que fuguen, i van llançar les seves armes per a còrrer detras d’aquestos. Tirant va arribar on es trobava Diafebus i va alçar la bandera que portava, deixant les escuadres a un tir de pedra, i va manar a un duc que atacàs i va combatir virtuosament. Quan el capità va vore que arribaven mes turcs, va manar a l’esquadra de Sant Jordi, i així succesivament, fins que va entrar a lluïtar Tirant, que a pesar d’estar ferit, va alcançar al Rei, i causa de les seves ferides mortals, li demana clemencia, pero tirant, li lleva el casc i el talla el cap. L’exercit turc al veure el seu Rei mort anaren per Tirant i així van continuar fins l’hora del vespres. I cuan pensaven que no tenien mes reforços van eixir els que estaven amagats amb Diafebus, i els pocs turcs que quedaren van optar per fugir. Van perseguir-los unes tres llengues, pero els cristians ja cansats també es retiraren.

VIII Celebració de la victòria.

Quan Tirant va arribar a la ciutat, el Marqués ja havien derrocat als turcs i fet prisioner el Rei d’Egipte, i quan aquestos van vore als cristians es donaren pero perduts.

Van anar al campament dels turcs i van voler saquejar tot el que tenien pero l’Emperador no ho consentí.
La Princesa va vore un petit negre i es va dirixir fins a el i el va fer prisioner.

Diafebus pensà que tirant estava enfadat amb ell per haver dit que no l’havia fet servir per a res, i per vergonya no es va acercar a l’Emperador, que aquest va pensar que es troabava mort. Aixó ho va sentir Estefanía, que se li van caure un par de llagrimes i li va escribir una carta que deia que si estava viu que vinguera de seguida.
Quan va rebre la carta va anara donar-li la noticia a Tirant i li va donar per a llegirla a vore si axi feien les paus.

Tirant en escoltar les paraules del escuder de que la Princesa havia fet prisoner a un negre se le pasà tot l’enfad que tenia amb Diafebus.

Quan Diafebus va anar a vore a Estefanía, la Princesa es va preocupar per les ferides de Tirant, i li van dir que no eren greus, però les donzelles, inclós l’Emperador es posaren a plorar perque els semblava que es trobava malament.

L’Emperador per l’estima que té i per petició de Tirant, van concedirle el títol de Gran Conestable a Diafebus, perque havia mort el de Britania.
Es va fer una festa en el seu honor. Acordaren el nou Conestable, Tirant, Estefanía i la Princesa veure tots aquella nit en la cambra de la Princesa, on intentarien remeiar les seves pasions.

A l’hora acordada i despres de haver comprovat que totes les donzelles dormien (except Plaerdemavida, que es va fer la dormida) anà per Tirant i Diafebus i sigil·losament els pasà a la cambra.
Els enamorats parlaren durant una gran estona i cuan els semblà que ja era hora, se’n van anar cadascú a la seva cambra.

Plaerdemavida només alçar-se, anà a la cambra i va vore Estefanía a terra, i li va demanar que l’ensenyara la llengua, i aquesta va deducir que havia sangrat, i Estefanía per disimular va dir que l’havia sangrat el nas al matí.


IX El somni de Plaerdemavida.

Plaerdemavida es disposà a contar el seu somni a la Princesa i a Estefanía.

Plaerdemavida va somniar que Tirant i Diafebus entraven tots dos a la cambra de la Princesa. Tirant portava a la Princesa per tota la cambra besant-li molt soví, i la Princesa li deia que la deixara, pero Tirant va portar-la al llit i li va fer jurar que no faria res del que després es pogués avergonyir.
Despres vaig vore com besante et llevaba la tunica dels pits i et besaba les mamelles amb gran delit, despres vaig vore com Tirant va voler posar la mà davall la falda pero no ho vas consentir i li deies: <<>> i en acabar us fereu besos amorosos.

En acabar vaig veure a Estefanía damunt del llit amb les cames descobertes i deia sovint que li feien mal, i Tirant li digué que no cridara tant, pero Estefania no podia deixar de cridar, així el conestable li tancà la boca.
Al cap d’una estona vaig mirar una altra vegada i vaig vore de nou a Estefanía dient que no havia tingut misericordia de ella fins que li havia violat la castedat i poc despres es acercareu Tirant i la Princesa per consolar-la.

Aquell matí l’Emperador partí amb els cavallers de Sicília i abans de donarse mitja volta Tirant va dir-li a la princesa si podia fer res per ella, la Princesa va apartar el seu vel de la cara i deixant que li caueren les làgrimes li digué:

-T’ho concediré.


X La lluita de les naus.

Tirant va concretar una reunió del consell de mariners i els digué que el Gran Caramany rei de Índia venía amb una gran armada. Així que Tirant proposà la victora de nou.

-Els turcs venen amb mes de vint-i-tres naus, nosaltes tenim dotze naus i tres galeres, per aixó els aconsellem que combateu en terra- digué un mariner.

En açó que s’alçà un mariner nascut a Eslovania i va dir:

-No us surprengeu pel meu comportament anterior perquè sóc enemic de la vostra pàtria, però la gran virtut que teniu ha apartat de mi la ira que tenia i vos aconseje que descarregueu els vostres baixells i aniran lleugeres, las de ells no podran avançar tan rapidament com ho fareu vosaltres i així podeu donar-los batalla o fugir. Si alguna nau os seguéis, amb poc esforç podeu apoderar-vos d’ella i semblareu la por. Us tenen un gran temor.

Quan l’endemà al matí anà al campamet el van informar que els turcs havian atacat i el marqués de Pròxita va eixir a batre’ls, però els cristians eren pocs i els turcs van matar uns cent vuitanta homes.
Tirant es va enfadar amb Sant Jordi, i li va manar a Diafebus que tirara als dos mil millors homes i així ho va fer.

El mariner d’avans va avisar a Tirant de que era convenient que manara partir dues galeres i així ho va fer.

Quan van arrivar cavallers Sicilians es van assabentar de que haurien de ir al mar, així que ajudaren a cargar els baixells restants i van partir totes les naus.

Els turcs al vore tots els llum que havien acordat (un total de setanta- quatre) van pensar que era millor idea anar-se cap a Turquia abans de combatre amb setanta-quatre naus. Van possar en marxa el plan i cuan es va fer de dia van envestir les dues naus (una era del Gran Caramany, l’altra de Tirant) i van combatre. Les altres onze naus quan veieren deu naus a tir s’amarraren a un estol compacte que evitaba que els enemics es posaren enmig. I lluitant van fer-se amb catortze naus, i afonaren dues. Les altres aconseguiren fugir. El Capità va fer presoner al Gran Caramany i el rei de l’Índia i anaren a la ciutat on Tirant ja havia regresat.

XI La treva.

Els ambaixadors anaren al campament de Tirant per demanarli tres mesos de treva per terra i mar, i també venien per oferir un rescat pel Gran Caramany i pel rei de le l’Índia i per últim proposaren el casament de Carmelina amb el Gran Soldà, pero amb condició de que d’aquesta unió nasquera un fill que adoptaria la fe de Mahoma i una filla que adoptaria la fe cristiana, per acabar les guerres i el Gran Soldà, els tornaria les terres conquistades. Però l’Emperador sol acceptà la treva de tres mesos. I van fer una festa per cerebrar-ho.

Tirant va voler anar a la cambra de la Princesa i es va trobar amb Plaerdemavida i li va demanar que per favor li diguera la veritat, i Plaerdemavida li va dir que la Princesa, efectivament, estava sola, i aquest va entrar a la cambra.
La Princesa en vore Tirant va dirle que amb quin dret entrava així a la cambra, que en qualsevol moment podía entrar algú i fer-ho deslleal.
Tirant no va fer cas i s’acerca a la Princesa i la va besar moltes vegades als pits, als ulls, als llabis, i cuan la mà es posà sota la falda totes les donzelles acudiren a la seva ajuda. Prompte escoltaren pasos i Tirant es va amagar. Va entrar la Emperadriu i la Princesa sese que aquesta s’assabentara va pentinar a Tirant i quan va estar llist, s’escapà amb les pintes que li havia donat la Princesa.

XII Els amors secrets.

Plaerdemavida aconseguix que Tirant accepte la seva proposta, d’entrar en la cambra a la nit i ficarse amb la princesa en el llit sin que auqesta es donara compte. I així ho van fer, Tirant s’amagá en una caixa i cuan Plaerdemavida el dirigia cap el llit aquest estava molt insegur i tras aclarar les seves idees gracies a Plaerdemavida, es fa ficar en el llit, Plaerdemavida va posar el cap enmig del de tirant i la Princesa y agafà la mà de Tirant i la posà en els pits de la Princesa, i aquesta va dir-li a Plaerdemavida que li tocara tot el que volguera pero no tan avall, i així, cuan la Princesa es quedava dormida, Plaerdemavida afluixaba la mà que tenia al cap de Tirant i aquest l’acariciava, fins que la Princesa es va donar compte de que no era Plaerdemavida i va començar a fer uns crits molts aguts, Plaerdemavida va tapar-li la boca i li va dir que qui es trobava al seu costat era el seu amor, que callara perque l’Emperadriu de segur que la havia escoltat i vindria a la càmbra, mentres tirant, susurrat li suplicava que callara. Tras duptar una estona, la Princesa va callar i, prompte va dir l’Emperadriu que quin eren aquells crits, si es trobaba bé la seva filla i va manar que obriren la porta, ja que Plaerdemavida s’havia encarregat de tancarla ben tancada.
Tirant va fugir pel terrat i quan li faltaven mes de dotze metres per a terra, va soltar els seus braços perque no aguantaven el seu pes i es va trencar la cama.
Quan van conseguir que Plaerdemavida obrira la porta de la càmbra de la Princesa, aquesta ràpidament va dir que havia cridat perquè una rata havia estat en la seva cara i l’havia fet mal, li havia aranyat la cara amb l’ungla (que en realitat aixó va ferse-lo Plaerdemavida intentant que callara). Prompte hi va arribar l’Emperador preguntant la mateixa cosa, que havia pasat, i al escoltar que hi havia una rata es posà a buscarla per tot arreu amb l’espassa.
Els Ducs (Diafebus es converteix en duc al casarse amb Estefanía) patiren molt i es preocuparen perque podien adivinar que el crit havia sigut per Tirant. Diafebus s’armà i es disposà a defendre de tot cor a Tirant, i se va trobar amb l’Emperador quan anava a la càmbra i li va explicar el sucedit.

Hipòlit va escoltar tot aixó i també es pensà que fos per Tirant, ja que no havia dormit en la posada. Quan van escoltar una veu a la terra de palau es van asustar, fins que Hipòlit va reconeixer la veu de Tirant i va a anar a la seva ajuda amb el Vesconte, i se’l van portar.

La princesa s’anà a dormir amb la viuda, per tal de que si regresara la rata no es formara tal remombori de nou.



XIII La maldad de la Viuda Reposada.


Quan Tirant estigué bé de la cama va anar molt sobint a palau.

La viuda li va dir a Tirant que la Princesa li havia sigut infidel, i a la Princesa li digué que Tirant s’interesava per altres dones.

Va preparar un engany. Va fer cridar de part de la Princesa a Tirant, i aquest va venir, però li va dir que l’Emperadriu se l’havia endut per xarrar amb ella i mentre tant, la viuda li contà a Tirant que la Princesa li havia sigut infidel amb el negre de l’horta, la cual cosa causà un efecte molt negatiu en Tirant, que va sentir com si le pesara l’ànima.
Tirant va recapacitar uns segons i va pensar que qui podia estimar-la més que ell, no hi havia persona en el món que fos capaç d’aixó.
La Viuda s’assabentá de que Tirant no terminà de creure les paraules que li havia dit, així doncs, mentre Tirant estava en la càmbra xarrant amb l’Emperador, la Viuda baixá a l’hort i la Princesa es trobava amb ella.
Va fingir que tenia mal de cap i es va quitar tots els complements que portaba en el cabell, i quan va baixar Tirant va vorela, i va quedar de nou sorprés amb la seva bellesa. La Princesa es va levantar i va donar un petit paseig i s’acostá al negre.
Tirant s’assabentava cada vegada més de que no podia ser veritat, i al mateix temps la Viuda també s’assabentava de que Tirant no terminava de creure les seves paraules, axi que va manar un pintor que li fera una “careta” amb pintura negra, i es va acostar a Tirant i va quedar amb ell en una casa que estava a prop de l’hort, i va colocar dos espills, de tal manera que aunque la ventana estava alta es podia vore l’hort.
La Viuda va levantar la Princesa amb una excusa, i la va llevar a l’hort, va dir-li a Plaerdemavida que es disfraçara (aquesta no sabia per que) i Tirant va vore pels espills com un negre (Plaerdemavida disfrazada) s’acostava a la Princesa li deia paraules d’amor i le palpava les mamelles, i totes reien, també li va ficar la mà sota la falda i totes continuaven reient.
Tirant no podia creure el que veia, va romper els espills per tal de que no fora real, i va acercar el llit que hi havia a la ventana i va vore com, Plaerdemavida es llevaba a la Princesa a el cuart del negre.

La pena va invair el cor de Tirant, i la Viuda va aprofitar-se de la inocència de la Princesa.

XIV El naufragi.

Al dia següent van partir amb les galeres a pesar del mal temps.

Plaerdemavida va anar amb la Princesa perque aquesta l’havia cridat i li va demanar que averiguara que le pasava a Tirant que no li havia dirigit la paraula desde la nit aquella.

Plaerdemavida anà al baixeill on trobà a Tirant i li va dir que com podia haver canviat la seva opinió, i que de no ser així, anara a despedir-se de la seva dona.
Tirant en escoltar aquestes paraules no va poder contindre les llàgrimes que van caure per la galta i amb veu baixa va dir el que va ver en l’hort i que de la rabia que sentia va matar al negre hortolà.
Plaerdemavida va tindre sangre freda i, sense pèrdre la calma va dir-li que la Viuda li havia ordenat que es disfresara de negre per animar a la Princesa, que el seu disfraz es trobaba sota el llit, que enviara a Hipòlit i si mentia que la tiraren al mar. I així es va fer, Hipòlit va regresar amb el disfraz de negre hortolà.
Tirant li demanà a Plaerdemavida que li disculpara en el seu nom a la Princesa.

I així van partir, fins i tot el mal temps que hi havia, totes les galeres van naufragar, i Tirant, mentre la seva galera naufragaba va escriure un missatge, que deia que el era Tirant lo Blanc, Capità major de L’Imperi Grec, que qui trobara el seu cos, li donara per gentilesa, una honrada sepultura.


Finalment em disculpo per tots aquells ulls que han resultat danyats al llegir tantes i tantes faltes d'ortografía com hi ha.

viernes, 7 de diciembre de 2007

Proba

Probant el blog...disculpen les molesties ^.^