miércoles, 18 de junio de 2008

Dies d'ira

Capítol I: De com vaig passar la nit del presumiblement dolorós divendres, a 1 de juliol de 1547.

El llibre comença amb el protagonista caminant al voltant d’un cadàver. La nit cobria densament Montdrach.
El cadàver estava en una habitació buida, només el cos, la sang i el coltell llançat en un racó; prop del cos un ciri que il·luminava l’espai. Devia ser com més de mitja nit, i el protagonista Jeroni Joan es veia incapaç de pensar, tan sols podia fixar-se en els taulells que hi havien a terra, i això que abans de matar-lo hauria pogut descriure cada punt del cos del cadàver. Era el seu amic d’infància Carles Miquel, fill del notari de la vila.
No sentia cap desesperació ni remordiment. Amb el cantar dels pollastres va tornar a la realitat i va ser quan va prendre consciència de que als seus peus hi havia un cos mort, ple de nafres a causa de l’apunyalament que li havia fet i amb el rostre desfigurat; tot el cos ple de sang. La boca destrossada fent una expressió desgarradora. Va intentar vig absent esbrinar com havia desfigurat el rostre del seu amic, com podia tindre els dents que li sobreeixien de la boca i el llavi superior desplaçat del seu lloc. I fou quan va sentir el desig de perbocar. La febre li va començar a pujar i va sentir un terrible son que el va fer caure a terra, abatut, sentint convulsions d’una arcada, i es va quedar adormit amb el cap en el pit de Carles, no sabia bé quan de temps, però poc a poc va sentir la veu de Nofra, l’esclava, que el cridava per ver on era, perquè el seu pare l’esperava per anar a la missa del diumenge. Jeroni no tenia forces per a parlar, i Nofra no parava de repetir el mateix, fins que vore’l. Això va ser com un cop d’adrenalina per a Jeroni, va alçar-se i va reconèixer que hi havia sigut ell, va baixar i va canviar-se la roba per a parèixer net, innocent a tota la resta d’ulls.

Capítol II: De les tribulacions i els pensaments que m’assetjaren aquell matí; i de la història de l’escuder Martí d’Obregon.

Mentre consagraven l’hòstia del preciós cos de Jesucrist, anava pensant que hauria de fer amb aquell maleït cos que hi havia en sa casa ple de punyalades, però en aquell moment li resultava impossible recordar per què ho havia fet, al igual que es sentia incapacitat per a trobar solució, i varies vegades va perdre la visió de l’altar i la gent, encara es trobava molt atordit.
Es va posar a pensar qui dels qui hi havien en la capilla podia confiar i fer-ho còmplice, però no va trobar a ningú. Al seu costat es trobava el seu germà, al qui van acusar del a mort del seu cosí, Bernat Fenoll, va saber comprar testimonis per a evitar la pena, però no podia confiar en el seu germà ja que no podria entendre un crim com aquell. Al costat esquerre es trobava Carles Roger, que patia el male magnum i tothom sabia que no li quedava molt de vida.
Quan va rebre el cos de Jesucrist, va recordar la sang del notari i no més acabar la missa va eixir de la capella sense dir res a ningú. No es van adonar de que va eixir , ni cap sospitava qualsevol cosa, tenia la temor de que amb la febre poguera confondre la realitat i es ficara a un embolic. Va decidir que aniria a veure de nou al mort, per a saber si de veritat estava mort. Quan va arribar, va torbar a un dels escuders i li va demanar que montara guàrdia a l’escala impedint que pujara ningú. A la porta on es trobava el mort, hi havia un gos del seu pare que va olfatejar la sang i el va espantar. Ningú sabia que Carles havia anat a sa casa i ningú no en sabia res.
Per a sacar el mort de on estava tenia que fer un gran recorregut, per aconseguir enterrar-lo al jardí o a l’hort del palau. Va pensar en fer còmplice al escuder Mateu d’Obregon mentre ell es desfeia del cos. Mateu va infondre’l la idea de l’amor prohibit i el secret. Sabia que la seua vida depenia d’ell, i per això no s’atreviria a dir res; el poder del senyor sobre els criats era tan gran que podia inclòs arravatar-li la vida.
Mateu, el dia de l’òbit de Carles s’alegraria, perquè sempre el vigilava i el va estimar en secret. Va estimar que la idea de fer còmplice a l’escuder, no era tan bona, i va eixir de la habitació i li va dir que podia marxar. Va tancar la porta i començà a donar voltes al voltant del mort. Es va preguntar per què li havia mort, i tot seguit va començar a parlar amb el cadàver. Un dels motius pel qual va matar-lo va ser que, Jeroni Juan, de tan alta noblesa com ell era, fos comparat amb una mala dona. Va ofegar-lo i després d’això va fer-li nafres al coll i als braços.
Després d’una llarga xarrada amb el cadàver, el va deixar i es va anar a dinar, va tancar la porta amb clau després d’acomiadar-se.

Capítol III: De la malaltia o diable que em va prendre.

Jeroni tenia una febre asfixiant que el feia suar com si s’hagués dutxat baix la pluja. Pensava que la malaltia podia fer-li parlar més del compte i va cridar a Nofra, aquesta va tardar en respondre-li . Va dir-li que es trobava malalt, amb molta febre, i volia que Nofra el cuidés. La dona, va dir-li que cridaria al metge per a que el sanés, Jeroni no volia que ningú sabies que ell estava malalt. Els seus pares s’anaren a Roca, a casa dels seus cosins, tardarien tres dies en arribar. La dona es va fer càrrec de Jeroni, i usant els seus poders va aconseguir posar-se amb contacte amb el dimoni que s’apoderà del cos de Jeroni. Nofra sabia que havia fet, sabia que havia matat a Carles i ella no ho diria mai a ningú.
Va començar amb el ritual i va adonar-se de que dins del cos de Jeroni Juan hi habitava un dimoni , que deia que era a l’infern. La dona al escoltar aquestes paraules, va caure a terra i semblava que era morta, però va despertar quan va sentir el calor de la flama que s’havia encès al seu vestit per caure damunt d’un dels ciris. Va despertar i va maleir al dimoni, estava plovent i tronant molt fort.
Al matí següent, la pluja continuava de manera violenta com la nit anterior, Jeroni delirava i parlava, però Nofra no feia cas d’allò que deia. Es va alçar del llit es vestí i es va anar, deixant a Jeroni al llit. Aquest no sabia quan arribarien els seus pares i començà a cridar, amb els crits aparegueren al la cambra Caterineta i Miquel, i els va espantar, volia parlar amb Nofra. La dona va arribar a la cambra i començaren a parlar. Jeroni va dir-li que va matar a Carles perquè ell s’ho va demanar. Volia confessar-se davant de mossèn Jordi. La dona no el va deixar fer això, i el va amamantar com quan era un xiquet, es llançava la llet pel pit i el mamava la llet com sempre ho havia fet.
Jeroni va començar a dir una altra vegada que l’havia matat, que era dalt, mort. De repent es va acordar de sa mare i li pregunta on era. Li va dir que tardarien en arribar per causa de la pluja, i q el seu germà era a la seua cambra tancat com sempre. La dona havia d’anar-se a missa si no mossèn s’estranyarà. Jeroni no la va deixar perquè si ho feia l’acusaria de la mort de Carles i que ara volia matar-li a ell també amb els seus poders. Delirava de nou, i prompte la febre li desapareixeria. Nofra sabia tot el que havia entre Carles i Jeroni.
Jeroni va passar-se tres dies i nits dormint des dels conjurs de la negra, i al tercer dia la pluja deixà de caure i Jeroni va despertar dèbil, veient al seu davant a Nofra. Jeroni no recordava res del que havia ocorregut. Volia veure a Carles i Nofra li va dir q Carles era mort, perquè ell s’ho demanà. Jeroni tenia fam, i començà a menjar, al menjar es va recuperar i es trobava perfectament.

Capítol IV: De la mort de mossèn Jordi del Castillo; i del retorn dels meus parents, i de la meua cosina dona Isabel de la Roca

Al matí que Jeroni va despertar va saber que mossèn Jordi era mort, li havia caigut un llamp al damunt i havia mort socarrat a l’alt del campanar, havia pujat per a desfer-se dels dimonis que portava la tormenta, i tot el mon deia q el llamp que havia fet que mossèn Jordi fora mort fou el llamp que va tronar a mitja nit, després d’aquest no va sonar cap tro més.
Jeroni corroborà tot allò aquella vesprada, va veure el cos cremat de mossèn Jordi i molta gent deia que allò l’havia profetitzat al sermó del dia anterior, pagaríem tots per pecadors . Al soterrament va anar molta gent la qual plorava per la pèrdua de mossèn Jordi. Però aquest no era l’única cosa que preocupava a Jeroni, la seua cosina dona Isabel havia vingut i al segon pis estava el cos sense vida del notari Carles.
El pare de Jeroni, alerta a la justícia perquè aparegué al mig del camí el cos sense vida del notari. Va contactar amb El Roig, el cap dels bandolers i aquest no sabia res de qui podia haver-lo matat ni perquè, però que si sabia alguna cosa o si trobava al culpable el mataria a ell, com si fora a tota una banda. Jeroni va sentir tot això i no va traure cap clarícia perquè no sabien res. Si no s’haguera agafat el fi de setmana i el dilluns haguera ideat alguna cosa com el de deixar el cos en un camí.
A l’hora de sopar, el pare de Jeroni contà tot el que li va dir al seu cosí don Pere Carles, i a la vista de com estaven les coses, va dir que el millor seria anar a Xàtiva per fer les cartes del desposori de dona Isabel. Isabel de la Roca tenia setze anys i estava esperant un fill de Joan, el germà de Jeroni, aixina que hi havia pressa per casar-los per a que semblara que era setmesona. Quan Jeroni acaba de sopar es va dirigir a la cambra on era el mort, abans d’arribar va veure a la seua cosina, la qual es va posar a plorar quan va contar-li q esperava un fill, va abraçar-la i va sentir la necessitat de la carn. Tan ràpid com fou possible va eixir corrent i s’amagà no molt llunys. Des on era, va veure acostar-se al seu germà Carles Roger, al qual la cosina li va contar tot allò amb les mateixes paraules que li les havia contat a Jeroni, Carles, va sentir la mateixa necessitat que el seu germà i tan prompte con acabà la faena es va marxar. Jeroni pensava que si la seua futura cunyada era així mai sabria qui era el verdader pare del xiquet, però no volia pensar en això. Dues setmanes després es va casar amb Joan a València.

Capítol V: De com vaig caure en una mística contemplació i vaig recordar uns episodis de la meua venturosa infantesa.

Al dia següent de la recuperació de Jeroni, va voler dedicar-se tot el dia a pregar a Deu per tot allò que li havia ocorregut el dia anterior, com desfer-se del mort i el encontre con la seua cosina/cunyada. El seu pare, va confiar-li la responsabilitat del cas del notari, El Roig o els oficials de justícia cridarien a Jeroni quan conegueren alguna cosa, el seu pare, li va conferir una tasca pròpia d’un comte, dient-li q sabria que hauria de fer.
Jeroni pregant a la capella, es va quedar adormit i no es va despertar fins l’hora del rosari, quan va despertar,va veure a Mateu en la porta el qual li va dir que venien noves des de Xàtiva, la justícia havia donat l’avís de que una plaga de llagostes s’acostava i no deixava fulla verda. Mateu li va demanar perdó per haver-ho molestat amb una cosa que Jeroni deia que era tan lleugera, però que al carrer estava tot el mon preocupat.
Jeroni s’imaginava llagostes passant damunt del seu palau, que en aquell moment era ell el senyor, perquè la seua família era a Xàtiva replegant les cartes dotals de la cosina. Mateu li va dir que no diria res a ningú i que qualsevol cosa podia confiar-se-la. Jeroni s’imagina que sabia allò del cos mort del notari.
Jeroni es retirà al reclinatori per aquesta vegada pregar sense preocupar-se de cap tema. A la capella quan estava pregant a Deu, li va venir un record de quan tenia deu o dotze anys d’un estiu en el qual Carles li va confessar un gran secret. Va demanar-li que no revelaria aquell secret a ningú i es que Carles tenia poders sobre les serps, anguiles... tot allò que sembla una serp. Deia que ell era mig fill d’un sacre.
Quan era petit aquella bestiola es ficava dins de la cambra on ell era i mamava del pit de la seua mare, la bestiola li ficava la cua a la boca per a no plorar i així es com d’alguna manera li va amamantar a ell també. Li va dir que en qualsevol moment se’l demostraria tot allò q deia i va demostrar-se’l, començà a xiular i van eixir per tot arreu serps, anguiles, sap, tortugues... totes aquelles besties el reverenciaven, i no ocorria res perquè ell era allà.
Jeroni li va dir a Carles que el tenia poder sobre els alacrans, ell es llitava a terra i aquestos podien passar damunt ell sense fer-li qualsevol cosa i allò que deia se’l va mostrar un matí dalt de la montanya. Carles quan va veure allò va dir-li q mai havia desconfiat de la seua paraula. Jeroni s’adonà de que aquell record a la capella mentres pregava , pensà que tindria alguna raó tot i que aquell dia pregava per saber com desfer-se del cadàver , i li havien dit allò de la plaga de llagostes.

Capítol VI: Breu descripció i sumària de la primera nit dels amors meus i d’aquell ben estimat amic.


Jeroni conta la primera nit que va passar amb el seu amat, el seu millor amic, Carles. Aquella nit tot va començar perquè Jeroni tenia els peus freds, era una nit serena i clara, desprès de passar l’hivern.
Aquella nit fou una nit que l’amor es manifestà, l’amor de dos amants i amics. Un amor prohibit i secret. Quan arribava l’alba i desprès d’aquella nit, Jeroni caigué dormit com mai havia dormit.

Capítol VII: De com vaig imaginar sis possibilitats distintes per desfer-me del cadàver.

El dia que li van anunciar que s’acostava la plaga de llagostes, pensava com podia desfer-se del cadàver del notari. Jeroni havia vist créixer al notari i havia amat cada part del seu cos. Allà a la cambra on estava mort era on moltes vegades es trobaven i on va morir. Va pensar unes sis maneres de desfer-se del cos, una era la de soterrar el cos al jardí, però per aconseguir-lo havien una sèrie d’inconvenients.
La segona de les idees era la de llançar el cos al riu. Un altra idea fou la de anar cremant el cos a poc a poc, però aquesta era la q majors inconvenients presentava, com la olor que faria el cos cremat, si algú el veia cremant una cama o un braç...
la quarta idea consistia en deixar el cos al mig del camí, però va recordar el que ca dir El Roig i a més a més, ja havien registrat tots els camins. La quinta idea fou la de tirar el cos a un tonell de vi, com feien amb les cabres per fer-lo envellir. La pregunta era si al anar menjant-se el cos deixaria alguna resta del cos... i no i va agradar esta idea com les altres.
L’última idea venia amb l’aprofitament de la plaga, va pensar en deixar el cos a la teulada i deixar que les llagostes se’l mengessin a poc a poc. Havia de deixar-lo ben assegurat per a que no queies cap os al pati. Aquesta idea li va agradar, i va fer uns dibuixos de com devia assegurar-lo penjat a l’arbre. No pensà en el voltors i corbs que feien cercles al voltant dels cadàvers.
Va pensar que aquesta última idea era la millor, perquè amb el rebombori de la plaga no s’adonarien d’allò.

Capítol VIII: D’una estranya visita que vaig rebre, i del billet que el Roig en féu arribar.

A la vila hi havia massa rumors de que alguna cosa estranya anava a passar, deien que la plaga de llagostes l’havia profetitzat mossèn Jordi abans de morir socarrat, a més, cap a palau va dir ninguna cosa sobre la malaltia q va patir Jeroni, pensà que va ser Nofra qui va amenaçar a tothom i no havien dit res.
Aquell matí va rebre una visita, un homenet amb la seua dona, que deia que era un desterrat de Egipte Menor, i que volia fer un negoci . Jeroni era inexpert, un home amb més destresa política no l’hauria deixat acabar de parlar. El negoci era pagar-li el viatge de retorn a Egipte, perquè per tot el regne, sabien de la bondat del seu pare i els seus fills. L’home començà a contar-li la història de la seua vida i com van arribar allà, havien viscut a Barcelona i allà van aprendre la llengua.
L’home el qual els cuidava, va morir per unes males febres i els va deixar rics, van agafar un vaixell de retorn a Alexandria i pel camí, els van assaltar i van caure a prop d’Alacant. Li va proposar un negoci, ell iva a trobar d’un tresor, i que devia deixar-les primer robes i perles del tresor del palau, allò ho sabia perquè l’avi de la dona s’ho va dir en un somni. El fantasma de l’avi vagava perquè no havia travessat la porta del més allà, i necessitava l’ajuda d’ells per aconseguir-lo i a canvi les diria el lloc on es trobava el tresor. La dona va llegir la mà de Jeroni, va esbrinar coses del seu passat i li va dir que prompte enriquiria.
Al escoltar tot allò, Jeroni va demanar-los que tornaran a la nit, que els ajudaria, i aquestos van demanar-li allò que va prometre, l’anell i les robes. L’anell era del notari, si tot eixia mal, podia acusar-los de matar al notari. Si eixia bé, s’enriquiria. Van quedar per que a la nit, quan arribaren a la casa, Jeroni els donaria allò que va prometre, l’anell i la roba. Marianna va dir que l’anell no l’agradaria al seu avi i que preferia monedes d’or, allò va fer pensar a Jeroni que eren uns estafadors.
A la nit a l’hora i veu acordada va arribar un home amb una carta del Roig, la carta deia que havien trobat el cos del notari a una sèquia penjat que li faltava el cap que no l’havien trobat encara i que sabien que era ell perquè no coneixien cap altre que faltés a casa. Deia que l’havia matat el Reiet un bandoler morisc.
Aquella nit no tornà a sonar la porta i no sabia si Ricard i Marianna havien anat, però el que sabia es que tenia un cos que presentar com el del seu notari.


Capítol IX: De com se’m presentà un àngel del Senyor.

El matí de l’arribada dels bohemis, a Jeroni li va ocórrer una cosa que mai oblidaria, aquell matí va aparèixer-li un àngel, un àngel molt bonic amb unes grans ales de color argent, era un home i la seua figura era més fina que la de una dona. Jeroni pensà que allò era un somni, però no, estava ben despert, i també va pensar que era begut, però tampoc.
Aquella màgica aparició tan bella va dir-li que venia en nombre de Déu. Jeroni es trobava a la cambra on estava el cos del notari, després de l’aparició de l’àngel el cos semblava totalment distint, encara i tot més bonic.


Capítol X: De com el Roig em va lliurar el cos del pseudo-notari.

Jeroni va rebre la visita del justícia i l’alfaquí de Vilanova, li van dir que volien parlar amb ell, el moriscos de Vilanova volien profanar la tomba de mossèn Jordi i agafar la imatge de Jesucrist. La idea amb la que anaven era la de demanar-li que si homes d’ell podien vigilar la porta de la capella, per tal de que allò no ocorregués. Van pagar-li per tal de que aquells guàrdies estigueren allà i aquells diners se’ls donaria al seu pare no més arribar fent-li saber allò.
Jeroni es va retirar a l’oratori i allà aparegué Mateu dient-li que havien arribat noves des de Xàtiva, el seu pare tardaria més dies en arribar, havien resolt molts negocis i s’anaven a València, tardaria en arribar uns dies més. Això va pensar que era millor així podia desfer-se del cos més fàcilment.
El Roig va arribar i li va dir a Jeroni que si feia el favor de veure el cos que dies abans havia trobat al mig del camí, Jeroni sabent que aquell cos no era el del notari, va donar-li sepultura com si del notari es tractés, així amb els seus vassalls tindria mig conflicte resolt per al cos que era a la cambra del segon pis i que era el vertader notari. Jeroni va donar-li unes monedes d’or per tot aquell esforç realitzat al Roig i als seus vassalls els va dir que no deien res al seu pare perquè podria causar-li la mort.


Capítol XI: De com vaig posar en obra l’angèlica revelació i de la vinguda de la plaga de llagosta.


Van soterrar aquell cos amb les mateixes cerimònies com si es tractés del notari i en tres dies no va ocórrer res d’especial. En aquells tres dies Jeroni no havia menjat cap cosa sòlida perquè es preparava per a engolir el cos del seu amic. Allò va fer que la gent el veiés com un dejuni per totes aquelles desgràcies que havien ocorregut.
Aquella nit estava disposat a menjar-se el mort, tenia tanta gana que l’estómac li feia mal, però des de l’arribada de l’àngel no havia pujat al pis on era el cos, i no sabia en quin estat se’l trobaria. Se’l va trobar en perfecte estat, i pensà que podia estar viu i tot, així que va cridar el seu nom per assegurar-se de que era mort.
Va començar a menjar-se’l per la mà i amb el primer mos va descobrir que feia sabor a pa i a poc a poc començà a menjar-se’l sense cap angunia. L’única pena que li va donar de menjar-se’l fou que si li acabés tan ràpid perquè deia que semblava un banquet. L’únic problema foren els ossos més grans que no podia menjar-se’ls i no sabia que fer amb ells.
La plaga començava a arribar a poc a poc. Però aquella vesprada havien moltes llagostes, tantes que tapaven el sol. Si algú es posava a contar-les mai hauria acabat. Allà on es posava la plaga que era verd, al anar-se d’aquell lloc desapareixia la verdor quedant al descobert la terra. L’única cosa q podien fer era resar.
Jeroni va anar a veure al seu germà don Carles, no sabia res d’ell des que havia començat la plaga, i pensava que podia trobar-se molt malament per algun male magnum dels que patia. Quan va anar, es va presentar davant la seua cambra i el va cridar, a la primera no va contestar, però a la segona si. Va aparèixer davant d’ell i començà a parlar amb Jeroni lentament, d’alguna manera va tranquil·litzar a Jeroni perquè la plaga no atacava als homes i li va dir que prompte s’anirien buscant la mar, però que no deixarien cap fulla verda.
La resposta del germà el va sorprendre perquè esperava trobar-se’l emporeguit. Després de parlar amb Carles es va baixar i va escoltar a Nofra i a un donzella parlar en la seua llengua i encuriosit va abocar per saber que era allò. Quan va entrar per descobrir que feien, li van dir que estaven pregant perquè s’anés la plaga. Jeroni va dir-li a la donzella que s’anés que volia parlar amb Nofra, va demanar-li ajuda per desfer-se dels ossos del notari.
Ella no podia fer desaparèixer les coses al seu plaer, no era una bruixa, però li va dir que pensaria en alguna manera de desfer-se dels ossos.


Capítol XII: De la resolució i darrera jornada d’aquells dies de juliol.

Aquell matí van anar a veure a Jeroni, el justícia i el jurat de Montdrach i li van dir que havien acordat en consell sacar el processó el cos de mossèn Jordi per els quatre comtats del regne per així espantar la plaga. Jeroni no podia fer res, no més va acceptar allò de sacar el cos carbonitzat en processó per espantar la plaga, perquè ell més que ningú volia que allò acabés. Van demanar que tan prompte com fora possible li deien l’hora de la missa i de la processó.
Jeroni va escriure una lletra al seu pare contant-li totes les mesures que havia tomat, sense ometre cap detall i demanar-li que vingués tan prompte com fora possible. Mentre escrivia la lletra aparegué Nofra dient-li que sabia com desfer-se del ossos i si podia tocar-los. Va dir-li que volia veure’ls perquè volia saber si pesaven molt per carregar-los i emportar-se’ls al damunt, ella ja no tenia la força que tenia abans.
Aprofitaria la processó per endur-se’ls. Quan passés per el femer de la Font Negra, tiraria allà els ossos, al munt d’ossos d’animals que havien allà.
El recto de la Roca havia arribat i volia fer la missa i començar amb la processó perquè era quasi migdia i amb la calor el passarien molt malament si havien de passar pels quatre comtats de l’estat. Les campanes començaren a sonar i les llagostes no van caure al damunt de les persones o dels terrats mentre va durar la missa. El cos del mossèn Jordi el van trobar bastant bé. Estava carbonitzat i ni s’havia unflat ni res.
Jeroni va vestir-se amb les seus millors robes, i va dir-li a Nofra que confiava en ella. Va anar a l’església i es va assentar a la cadira del comte i Déu va sentir-lo una altra vegada al seu cos. Va veure per primera vegada la cara i les mans de mossèn que havien estat tapades per la transformació de la carn. Va se una missa cantada com les que es feien per a aquelles pregaries. Una vegada acabada comença la processó.
Primer anava la creu de plata, després el xiquets i xiquetes de curta edat, darrere els frares cartoixans que anaven cantant el miserere. Els escuders de Jeroni anaven darrere dels frares i altres homes de la casa portaven les andes de plata on descansava mossèn Jordi amb el cordó d’or que li va regalar. A continuació Nofra i Jeroni. Darrere mossèn Francesc i els últims la justícia i jurats.
Quan van arribar al primer comtat va fer l’exorcisme Contra lacustas, alhora que cantaven el Miserere. Les llagostes començaren a volar i fer un soroll que mai havien escoltat. Els mossens fugiren espantats i Jeroni intentant ajudar a Nofra amb el coixí que portava van quedar atrapats pels animals. Quan van expulsar-lo es va glopejar amb una roca i va perdre la consciencia i el van reanimar amb aigua beneïda.
Jeroni recordarà sempre com les llagostes enlairaren el cos de mossèn Jordi i el de Nofra i se’ls emportaren als dos, i va veure la ma de Déu en aquella cola de llagostes que volaven emportant-se els dos. Mai més van saber del cos de mossèn Jordi i el de Nofra, els ossos van ser descoberts al monestir de Trànsit-de-Crist. Els ossos els van identificar amb els ossos de mossèn Jordi perquè cap imaginava que la plaga portava els ossos del notari.
Jeroni pensà que el millor lloc on podien anar a parar els ossos del seu amic era allà al monestir on estaven ara, encara que tot el món pensés que eren els ossos de mossèn Jordi. I no aquell barranc on es llançaven els muls morts.
Cansat de vagar per Itàlia, va assabentar-se de que el Papa Pau V havia concedit la beatificació de mossèn Jordi a instàncies del ser senyor nebot Joan, fill del seu germà.
Per això va decidir retornar a les seues terres, per veure l’elevació dels ossos del seu amic a l’altar, però quan va arribar va veure ja els ossos en una caixa de plata i cristall que donà el seu nebot .
L’únic que li quedava ara a Jeroni era esperar la mort, que no arribaria massa tard.

No hay comentarios: